Con la inestimable ayuda
de nuestra canguro,
ayer fuimos a ver
a Julio Bustamante.
Actuaba con los catalanes
Fred i Son.

Fue un concierto muy emotivo.
Los Fred i Son arropaban la voz
del venerable Bustamante
como si fuesen
su banda de toda la vida.

Apenas cincuenta o sesenta personas
acudieron al concierto,
un viernes, víspera
de fin de semana.
La mitad serían familiares
de los músicos. Eso nos pareció.

No es justo, le dije a S.
Este tío debería llenar el campo de Mestalla.
Es el Serge Gainsbourg de Pinedo,
el Bob Dylan del Barrio del Carmen,
el Neil Young de la Malvarrosa,
el Leonard Cohen de la Albufera.
Bustamante ha hecho más por esta ciudad
que todas las malditas alcaldesas
en el último cuarto de siglo.

No parecía importarle al cantante
la falta de público.

A voltes tanque els ulls quan vaig en tren
i, quan els obric, estic per altres llocs en companyia
de gent tant diferent com tu i jo.
Les idees volen cada dia més de pressa
però els taxis, és clar, encara no.
Escolte missatges des del món sideral que s'aveïna,
baixe a la platja per vore eixir el sol
i desitge que els homes tinguen ales.

Volar, travessant núvols, del meu balcó directament al vostre
entre València i Madrid com un cometa encès
només per fer-me amb tu.

Que ens donen el trage que vola
per fer viatges per la terra
a la velocitat de les idees,
per viure al "nostre aire".

Per anar a la lluna unint les nostres ales
com ensenyava Peter Pam.

Que ens donen el trage que vola,
els cotxes i les motos han passat de moda
com a joguines de l'escola.
Que ens donem el trage que vola.
Jo de tu no em conformava amb altra cosa
que no fóra el trage que vola...